dijous, 26 de novembre de 2009

Sense títol



El fred es cala dins dels meus ossos, el noto com mai... enyoro l’escalfor del teu cos nu. Surto al carrer, la calitja ha embolcallat la ciutat, els núvols anuncien tempesta, el cel cada cop més fosc, s’entreveu la lluna i alguna estrella que entremig de tanta negror palpita.


Les llums de Nadal il·luminen els carrers que estan plens de gent, nens que somriuen al veure-les, s’acosten dates màgiques per ells...


Camino sense cap rumb concret, buscant qualsevol lloc on poder refugiar-me del món, per refugiar-me de tu...


Cansada decideixo entrar al nostre bar, aquell en el que per primera vegada em vas dir "t'estimo", i amb un somriure tímid et vaig respondre "jo també".


Mentres ho anava recordant, de cop i volta les nostres mirades es van creuar... quelcom dins meu em va fer bolcar... en les meves pupil·les ha quedat marcada la teva imatge...


M’acosto a tu, tremolant, tensa... i amb una veu fluixa i ronca et saludo, dos petons, les nostres pells s’han tocat i en aquell instant la teva fragància m’ha portat cap al passat, aquell passat en què només hi érem tu i jo, el passat en què ens teníem l’un a l’altre...


No sabem ben bé què dir-nos, es nota en l’ambient... mantenim la típica i tòpica conversa entre dues persones que sembla que no es coneguin, però tant tu com jo sabem que no és així, després de tot el temps junts...


Quant de temps ha passat des d’aquell dia?? Recordes totes les promeses??


M’allunyo de la teva taula, m’assec en una que es troba en un racó tranquil, en el que et puc veure de reüll... observo cada moviment, cada gest, cada paraula... estàs igual, no has canviat pas.


Quelcom provoca que m’aixequi de sobte, i em dirigeixo corrents cap a la sortida, evitant mirar-te... m’allunyo d’aquell bar, decideixo tornar a casa entre llàgrimes, entre sanglots, trista, en busca d’una abraçada de la mare, d’aquelles que quan era petita m’embolcallava i em sentia protegida entre els seus braços, entre la seva escalfor, la nena dels seus ulls... la seva nena petita, que malgrat passin els anys sempre ho serà.



dilluns, 16 de novembre de 2009

Properament...

En breu hi haurà un nou escrit en aquest blog després de tants dies... em falten hores i no tinc temps per dedicar-me a escriure coses prou decents com per penjar-les. En fiii, mentrestant us deixo amb aquesta cançó:

Sonata Arctica - Talullah (cançó molt maca, parla sobre el final d'un amor, un adeu... i està subtitulada en castellà).

Us deixo el link ---> http://www.youtube.com/watch?v=dUHiweLzTpw

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Petita reflexió

En aquests dies m’ha n’he adonat que les coses per les quals em preocupo o que em fan donar-li masses voltes al cap, realment no tenen tanta importància com els hi donava. Hi ha altres motius més importants pels quals pensar i que potser hauria de prioritzar o hauria de prendre’ls més seriosament.


El dimecres 14 d’aquest més la vida m’ha donat realment el primer cop fort, he perdut per primera vegada a algú que m’estimo amb totes les meves forces. He vist marxar a altres persones, però la pèrdua del meu avi ha estat la més dura i la més forta per la qual he passat.


He actuat de forma que no pensava que faria. Sempre m’he mostrat una persona dura de cara a la gent, fent veure que les coses no m’afecten, posant-me una falsa màscara perquè ningú veiés com m’enfonsava. Mentre que per dins el dolor m’anava consumint.

Aquesta vegada la màscara s’ha fos amb les meves llàgrimes que no deixaven de caure per les meves galtes, no podia amagar l’angoixa que sentia.


He tingut un cúmul de sensacions, algunes d’elles estranyes, no les havia sentit mai. I espero trigar molt, molt i molt de temps a tornar-les a viure, perquè han estat bastant desagradables i un altre cop així, ara mateix, no el suportaria, necessito recuperar les forces.


I ara, continuarem caminant per aquest món, a tirar endavant i a somriure a cada petit detall i a cada record que ens queda de tu.

dijous, 15 d’octubre de 2009

El meu avi

Voldria haver-te fet un escrit, però no tinc prou forçes per començar-lo, així que simplament et vull donar les gràcies per tots aquests anys que hem passat plegats, gràcies per quidar-me quan estava malalta, gràcies per tots els ratos que vam jugar junts, gràcies per haver-me ensenyat a nedar (i sempre recordaré lo orgullós que estaves de mi quan quedava primera a les competicions de l'escola!), gràcies per have-me mostrat la història (tu vas ser el primer que em va parlar de la primera guerra mundial, la guerra civil, les batalles, els moviments socials...), gràcies per tots els aniverssaris que vam celebrar junts (això de nèixer amb dos dies de diferència i uns quants anys és el que té), gràcies per cada manyaga, gràcies per cada petò, gràcies per cada abraçada, gràcies per confiar en mi, gràcies per donar-me ànims perquè no m'enfonsés (no oblidaré el: amunt!!sempre amb força i endavant!!). Podria seguir, però a cada mot que escric m'entren més ganes de plorar. Tan sols gràcies per tot el que he aprés amb tu, estic orgullosa de ser la teva neta, i orgullosa d'haver tingut un avi com tu.



Deixo un poema d'en Miquel Martí i Pol:



Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absen per sempre


dimarts, 13 d’octubre de 2009

Per què tant aviat??

Les llàgrimes brollen dels meus ulls i comencen a relliscar per la meva cara, els ulls se’m inflen de tant de plorar. Haig de fer el cor fort, però acabo de veure com t’estàs anant, el teu cos groc i pàl·lid, els teus braços plens d’aquelles taques liles com crostes, el teu cabell suat. Sé que no estàs inconscient del tot, diuen els metges que estàs dormin perquè ja no et queden ànims per mantenir-te despert i que el son profund t’ha embolcallat.

Espero que no estiguis patint, però la teva cara no em deia el mateix, la teva respiració accelerada semblava que ho estiguessis passant malament.

M’estic enfonsant, fins ara he estat freda, era conscient que la cosa aniria a pitjor i ara m’està costant molt mantenir la calma. Tinc encara tantes coses per dir-te, per què m’ha les he hagut de callar??. Tants moments que he tingut i ara veig que vaig ser burra callant-me-les... Des d’aquí, t’envio totes les forces del món perquè lluitis fins l’últim moment.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Stravaganzza - Hijo De La Luna

Aquesta canço és una cover de Mecano interpretada per Stravaganzza ^^ (m'agrada més la cover que la versió original) . Espero que us agradi ;) . Link amb la lletra:

http://www.quedeletras.com/letra-cancion-hijo-de-la-luna-bajar-61428/disco-hijos-del-miedo-ep/stravaganzza-hijo-de-la-luna.html


www.Tu.tv

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Un lloc

Escrit que acabo de fer per evadir-me una mica de tant moviment obrer, de tanta burgesia, de tanta noblesa, de tanta industrialització, de tanta pobresa, de tantes injustícies, de tantes desigualtats...



Amb l’ànsia de marxar, d’anar a un lloc llunyà on res tingui la teva essència, un lloc on no em recordi a tu, un lloc on eviti pensar en tu, un lloc on no tingui res a veure amb tu, un lloc on passejar tranquil·lament sense haver d’estar pendent de trobar-te, un lloc on ningú s’assembli a tu, així el meu cor podrà reposar tranquil, un lloc on no pugui aparèixer el teu nom, un lloc on trobar inspiració per escriure i que no siguis tu el tema, un lloc on poder-te arrencar del meu cap, del meu cor, un lloc on pugui arribar a estimar a algú que no siguis tu, un lloc on deixar la ment en blanc, un lloc on tu no hi tinguis lloc, un lloc amb l’aire fred del nord, una suau brisa que no em parli de tu, un lloc on trobar el meu camí, un lloc on no hi hagi cap drecera que em porti a tu, un lloc per mi... sense tu, on poder començar de nou.


Però se que aquest lloc, aquest paradís que busco no existeix, vagi on vagi quelcom farà que tu hi siguis present, em recordarà que per més que fugi no et podré oblidar i això em fa mal, perquè desitjo amb totes les meves forces treure’t de dins meu.


Estic cansada de besar altres llavis que no siguin els teus, cansada de que els meus ulls et busquin per cada racó desitjant que les nostres mirades es creuin, cansada de que els meus dits vulguin tornar a resseguir la forma del teu cos, cansada de que les meves orelles tan sols vulguin seguir escoltant la teva veu, cansada de que el meu cos em demani que m’excitis com en aquella última i màgica nit, cansada de que altres m’envoltin entre els seus braços, cansada de que no siguin els teus...

divendres, 2 d’octubre de 2009

"Per sempre"

No és per se pessimista, però ara mateix és el que crec...



Per sempre…


Dues paraules que poden fer mal, dues paraules que molts i moltes tenen (i m’incloc) tendència a dir. Quina mania és aquesta de pensar que quelcom pot ser “per sempre”?? . S’ha d’anar en compte quan utilitzem aquestes dues paraules, són fàcils de dir, qui no ha promès “per sempre” el seu amor, la seva amistat, la seva companyia, la seva ajuda… a algú??.


En el moment que les penses i per la teva boca surten, just en aquell petit i precís instant, les dius perquè realment les sents, i creus de veritat que aquesta vegada sí que perduraran i que el “per sempre” serà real.


Quan ses jove normalment les dius, sobretot quan t’enamores o amb les amigues o amics, que us prometeu que la relació durarà fins l’eternitat, i feu plans de futur, no penseu en el present, tan sols a pensar com seran les coses al llarg del temps. Us imagineu com anirà quan sigueu adults, quan us independitzareu, quan anireu a viure en parella o a compartir pis amb els amics, els fills que voleu tenir, els seus noms, com serà el piset on viure fins que sigueu grans, si encara tot i tenir 70 anys l’amistat o l’amor perdurarà...


No siguem ingenus, res, absolutament res és "per sempre", perquè tot té un final, alegre o trist (majoritàriament), perquè en el moment que dius “per sempre” una part de tu d’alguna manera inconscient ja sap que no anirà així, perquè el temps gasta, cansa, els anys no perdonen, i el final arriba d’una manera o altre: sigui perquè ets jove (o no) i una relació necessita ser cuita a foc lent, remenar-la perquè de tant en tant tingui un sentit diferent i no caure en la tràgica rutina, afegir-li dolçor, sinceritat i comunicació; o una relació d’amistat que acabi per una disputa, un mal entès, diferències en el fer... o un altre final més tràgic, la mort, la qual se’ns endu a tots un dia o altre, ningú se’n pot escapar.


I aquelles paraules que havies pronunciat tantes vegades es desfan amb el vent, moren en aquell instant en el que t’acomiades de la persona per sempre, quan la beses per última vegada, quan l’acaricies per última vegada, quan li dius t’estimo per última vegada, quan li parles per última vegada, quan el poc alè que et queda perquè ja no tens forces per seguir endavant i amb la poca saliva que et queda, li dius les paraules més senzilles…


Adéu.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Promeses

Perquè les promeses formen part de la vida, perquè gaire bé hi són en el nostre dia a dia...
Espero que us agradi i que opineu!!! ^^



Promeses després d’un petò, promeses després de fer l’amor, promeses estirats en el llit, promeses en el sofà, promeses en un banc, promeses en un bar embolcallades pel fum, promeses sota la pluja, promeses en un dia d’esplendor, promeses a mitja nit amb la llum de la lluna reflexada en tu, promeses a l’hivern que es congelen amb el fred, promeses amb la calor de l’estiu, promeses amb una flor a la mà, promeses…


Promeses que creus que es faran realitat, promeses que creus que poden ser certes, promeses que creus que no es trancaran mai, promeses…


Promeses que veus clares com el cel, promeses que es desgasten amb el temps, promeses que es perden en el temps, promeses que es trenquen, cauen i s’enfonsen, promeses que perden el sentit, promeses sense infinit, promeses dolces, promeses amargues, promeses que moren en l’oblit, promeses...


Tan sols són promeses que amb el temps te’n adones que queden ofegades en un got d’aigua, que aquelles promeses tan sols eren paraules, paraules buides escrites en un full en blanc.


dissabte, 26 de setembre de 2009

L'últim adéu

L'escrit d'avui el vaig escriure un migdia a l'autobús tornant de Barcelona. Era un migdia que ens vam trobar en plena sortida de la ciutat una gran carabana i mentre esperàvem poder avançar vaig començar a escriure aquest text (potser necessita algun retoc o algo, però ultimament no tinc molta inspiració, així que es queda com està xD).


Tan sols busco un lloc on res em recordi a tu, on em pugui refugiar i esperar a que passi el temps.

Cada carrer, cada plaça, cada parc, cada bar... encara tenen la teva fragància, la teva olor, la teva petjada. I cada pas que faig per aquestes zones recordo cada imatge, cada instant que vam passar junts, caminant plegats agafats de la mà, amb un somriure ben gran i amb el cap ben alt mostrant que érem dos joves enamorats, feliços, despreocupats perquè no necessitàvem res al tenir-nos l’un a l’altre, perquè tots dos ens completàvem fins a ser-ne un de sol.

M’evoco de la realitat per endinsar-me dins dels meus pensaments. Encara puc notar el gust dels teus llavis, els teus cabells fins, el tacte de la teva mà acariciant-me tot el cos mentre a l’orella fluixet em deies dolces paraules d’amor.

Avui ha arribat el dia dir-nos l’últim adéu, després de tant de temps se’m fa dur acomiadar-me de tu per sempre. Per què ha hagut de venir a buscar-te tant aviat?? Teníem tantes coses per fer encara!

I he pensat bé i he pres la decisió: em deixaré consumir com l’espelma encesa que es va gastant, i així la mort també se’m endurà i em portarà amb tu.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Un matí de setembre

Aquest és un escrit que vaig fer farà com 3 setmanes aproximadament un migdia que estava dinant sola en el pans&companyi xD i no sabia què fer i l'inspiració va treure el cap. Hi ha barreja de realitat (setembre, dia gris, baixar al metro, perdre'l, anar a la biblioteca, internet, passejar per Barcelona) amb ficció (la resta no esmentada anteriorment). Espero que us agradi... comenteu!!!



Un matí de setembre gris, sembla que el cel vulgui mullar-nos amb les seves llàgrimes, però a mesura que va passant el temps ens il·lumina amb el seu somriure.


Surto de casa, baixo de pressa les escales del metro i quan arribo aquest ja està marxant. Veig com s’allunya...

M’assec, m’evoco en els meus pensaments, tanco els ulls, sento un soroll, un aire fort avisa que el metro ja torna a arribar. Pujo, em quedo dreta, miro al meu voltant: gent dormint, parlant, silencis incòmodes, mirades que es creuen, vides amb interrogants, cares preocupades, d’altres felices... Arribo a la parada, les portes s’obren i baixo. Un cop fora me’n adono de la quantitat d’històries que el vagó s’ha endut i que quedaran enterrades en el temps.


Arribo a la biblioteca, m’assec, encenc l’ordinador, començo a navegar per aquest gran món que és internet. Intento concentrar-me i no puc, em poso nerviosa, penso en demà, en el dia de l’examen. Intento calmar-me, segueix sent impossible, penso en tu, el teu nom el tinc marcat al cap i em fa mal.

Decideixo marxar i prenc rumb sense destí per la gran ciutat de Barcelona. Observo al meu voltant, està ple de gent, però tot i així em sento sola, petita, indefensa, vulnerable...


La gent va amb presses, xocant-se entre ells, sense observar al seu davant. Quantes persones hi ha al món i què gran sembla, però pensant-ho fredament en el fons hi ha poques persones i massa gent, el món es fa petit als nostres peus.


Vaig caminant i per més que ho intento el teu nom segueix apareixent, em crema per dins. Busco respostes als per què, no sé què és el que haig de fer. La por, la inseguretat em fan dubtar, i si m’estic equivocant??. Molts diuen que a la vida t’has d’arriscar, guanyis o perdis, però aquest temor que córrer per les meves venes m’impedeix actuar. Tinc la sensació de trobar-me en un atzucac, vull derruir aquesta paret que són les meves pors.


S’ha fet tard, és hora de dinar. Els locals estan plens. Entro en un bar on molts intenten ofegar les seves penes i dolors a glop d’alcohol. Penso que és una via fàcil i així per uns instants oblidar-te...


Em desperto, s’ha fet fosc, no sé on sóc, estic perduda... obro els ulls, m’aixeco tot i està una mica marejada, camino buscant un refugi. Veig una ombra que s’acosta a mi, forço la vista, el meu cor s’accelera, els batecs ressonen tant fort que trenquen el silenci de la nit. No puc deixar de mirar, s’assembla a tu, cada cop et veig més a pop, però... no! El cor s’esmicola com els vidres trencats, tan sols havia estat la meva imaginació. Tanco els ulls, t’imagino, intento tocar-te, agafar-te de la mà, besar-te... no entenc perquè t’allunyes, et crido, però a cada passa que faig estàs més lluny... no marxis! No te’n vagis, torna... SIUSPLAU!!!.

divendres, 18 de setembre de 2009

...

Són les 00’00h i sento el repicà de les campanes anunciant que ja és mitja nit i que el dia s’ha acabat i en comença un de nou. Aquest nou dia pot ser la fotocòpia de l’anterior... o no! Potser és pitjor... o millor encara... que sigui un dia perfecte. Qui sap, el temps ho dirà.


Dies estranys, sensacions estranyes, emocions estranyes i canvis d’humor! Quina combinació!



Espero que tot això no esclati...!

dimarts, 15 de setembre de 2009

Somnis

La realitat en excés és quelcom dolent, negatiu, perjudicial... per això hem de somiar, endinsar-nos en aquest món tan fascinant que són els somnis. Perquè aquell que no somia, aquell que no navega en els seus pensaments desitjant “allò” amb totes les seves forces, aquella persona es perd moltes coses.


La gent viu de pressa, no s’atura a pensar, diuen que no tenen temps, que somiar és cosa de bohemis, que és una pèrdua de temps, que els somnis no paguen la hipoteca, que no porten diners a casa, que no es fan càrrec dels nens, etc. D’acord, això no se’ls hi pot negar, però quin sentit tindria la vida sense els somnis?? Si només ens preocupéssim de totes aquestes “obligacions”, no trobeu que la vida seria avorrida??.


Opinions!!!

divendres, 11 de setembre de 2009

Poema II

Doncs aquí us deixo un altre poema que vaig escriure una tarda que no tenia res millor a fer que està davant de l'ordinador hahaha.
Vull les vostres opinions!!! Gràcies ;)


Poema II



T’escric en silenci

Esperant que passin les hores
El tic-tac del rellotge
marca el compàs del temps
i em diu que tu no hi ets.

Espero amb ganes la teva tornada,
Desitjo escoltar la teva veu.
Vull mirar-te als ulls serens, transparents
Besar els teus llavis tendres
I veure’t somriure dolçament.

Que em diguis que m’estimes
Que em desitges
Abraçar-nos ben fort, escoltar el teu cor
Sentir l’olor dels teus cabells
Acariciar-te.

M’agafes la mà
L’apretes amb la teva
I em dius que ja no em deixaràs anar
Ara caminarem junts, seguirem el camí
Tu i jo... Jo i tu...

Obro els ulls, no hi ets
Estic suant, nerviosa, no entenc res
Miro a la finestra, encara és fosc
El rellotge marca les tres...
Tan sols...

ERA UN SOMNI!

dilluns, 7 de setembre de 2009

Poema I

Aquí us deixo un poema que vaig escriure una nit calorosa i d'insomni fa aproximadament una setmana... avera què us sembla, si us transmet algo, si us agrada o no... el que volgueu!



Poema I


Sento veus dins meu

Totes diuen coses diferents

Gent que plora, que riu,

Que pateix, que crida,

Que està confosa, que busca respostes...

Què succeeix??


Són les veus del món!

Inauguració del nou blog

Com bé indica el títol aquesta primera entrada és per l'inauguració del blog.

A mesura que passin els dies aniré penjant cosetes. Podria ser que en algun moment quedés abandonat sigui per falta de temps, per poca inspiració, per no saber què posar, etc.

Espero que aneu entrant encara que sigui de tant en tant... i que deixeu comentaris eheeem, entesos?? ¬¬' xD .

Doncs això és tot.



No deixeu de somiar!