dissabte, 17 d’octubre del 2009

Petita reflexió

En aquests dies m’ha n’he adonat que les coses per les quals em preocupo o que em fan donar-li masses voltes al cap, realment no tenen tanta importància com els hi donava. Hi ha altres motius més importants pels quals pensar i que potser hauria de prioritzar o hauria de prendre’ls més seriosament.


El dimecres 14 d’aquest més la vida m’ha donat realment el primer cop fort, he perdut per primera vegada a algú que m’estimo amb totes les meves forces. He vist marxar a altres persones, però la pèrdua del meu avi ha estat la més dura i la més forta per la qual he passat.


He actuat de forma que no pensava que faria. Sempre m’he mostrat una persona dura de cara a la gent, fent veure que les coses no m’afecten, posant-me una falsa màscara perquè ningú veiés com m’enfonsava. Mentre que per dins el dolor m’anava consumint.

Aquesta vegada la màscara s’ha fos amb les meves llàgrimes que no deixaven de caure per les meves galtes, no podia amagar l’angoixa que sentia.


He tingut un cúmul de sensacions, algunes d’elles estranyes, no les havia sentit mai. I espero trigar molt, molt i molt de temps a tornar-les a viure, perquè han estat bastant desagradables i un altre cop així, ara mateix, no el suportaria, necessito recuperar les forces.


I ara, continuarem caminant per aquest món, a tirar endavant i a somriure a cada petit detall i a cada record que ens queda de tu.

dijous, 15 d’octubre del 2009

El meu avi

Voldria haver-te fet un escrit, però no tinc prou forçes per començar-lo, així que simplament et vull donar les gràcies per tots aquests anys que hem passat plegats, gràcies per quidar-me quan estava malalta, gràcies per tots els ratos que vam jugar junts, gràcies per haver-me ensenyat a nedar (i sempre recordaré lo orgullós que estaves de mi quan quedava primera a les competicions de l'escola!), gràcies per have-me mostrat la història (tu vas ser el primer que em va parlar de la primera guerra mundial, la guerra civil, les batalles, els moviments socials...), gràcies per tots els aniverssaris que vam celebrar junts (això de nèixer amb dos dies de diferència i uns quants anys és el que té), gràcies per cada manyaga, gràcies per cada petò, gràcies per cada abraçada, gràcies per confiar en mi, gràcies per donar-me ànims perquè no m'enfonsés (no oblidaré el: amunt!!sempre amb força i endavant!!). Podria seguir, però a cada mot que escric m'entren més ganes de plorar. Tan sols gràcies per tot el que he aprés amb tu, estic orgullosa de ser la teva neta, i orgullosa d'haver tingut un avi com tu.



Deixo un poema d'en Miquel Martí i Pol:



Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absen per sempre


dimarts, 13 d’octubre del 2009

Per què tant aviat??

Les llàgrimes brollen dels meus ulls i comencen a relliscar per la meva cara, els ulls se’m inflen de tant de plorar. Haig de fer el cor fort, però acabo de veure com t’estàs anant, el teu cos groc i pàl·lid, els teus braços plens d’aquelles taques liles com crostes, el teu cabell suat. Sé que no estàs inconscient del tot, diuen els metges que estàs dormin perquè ja no et queden ànims per mantenir-te despert i que el son profund t’ha embolcallat.

Espero que no estiguis patint, però la teva cara no em deia el mateix, la teva respiració accelerada semblava que ho estiguessis passant malament.

M’estic enfonsant, fins ara he estat freda, era conscient que la cosa aniria a pitjor i ara m’està costant molt mantenir la calma. Tinc encara tantes coses per dir-te, per què m’ha les he hagut de callar??. Tants moments que he tingut i ara veig que vaig ser burra callant-me-les... Des d’aquí, t’envio totes les forces del món perquè lluitis fins l’últim moment.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Stravaganzza - Hijo De La Luna

Aquesta canço és una cover de Mecano interpretada per Stravaganzza ^^ (m'agrada més la cover que la versió original) . Espero que us agradi ;) . Link amb la lletra:

http://www.quedeletras.com/letra-cancion-hijo-de-la-luna-bajar-61428/disco-hijos-del-miedo-ep/stravaganzza-hijo-de-la-luna.html


www.Tu.tv

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Un lloc

Escrit que acabo de fer per evadir-me una mica de tant moviment obrer, de tanta burgesia, de tanta noblesa, de tanta industrialització, de tanta pobresa, de tantes injustícies, de tantes desigualtats...



Amb l’ànsia de marxar, d’anar a un lloc llunyà on res tingui la teva essència, un lloc on no em recordi a tu, un lloc on eviti pensar en tu, un lloc on no tingui res a veure amb tu, un lloc on passejar tranquil·lament sense haver d’estar pendent de trobar-te, un lloc on ningú s’assembli a tu, així el meu cor podrà reposar tranquil, un lloc on no pugui aparèixer el teu nom, un lloc on trobar inspiració per escriure i que no siguis tu el tema, un lloc on poder-te arrencar del meu cap, del meu cor, un lloc on pugui arribar a estimar a algú que no siguis tu, un lloc on deixar la ment en blanc, un lloc on tu no hi tinguis lloc, un lloc amb l’aire fred del nord, una suau brisa que no em parli de tu, un lloc on trobar el meu camí, un lloc on no hi hagi cap drecera que em porti a tu, un lloc per mi... sense tu, on poder començar de nou.


Però se que aquest lloc, aquest paradís que busco no existeix, vagi on vagi quelcom farà que tu hi siguis present, em recordarà que per més que fugi no et podré oblidar i això em fa mal, perquè desitjo amb totes les meves forces treure’t de dins meu.


Estic cansada de besar altres llavis que no siguin els teus, cansada de que els meus ulls et busquin per cada racó desitjant que les nostres mirades es creuin, cansada de que els meus dits vulguin tornar a resseguir la forma del teu cos, cansada de que les meves orelles tan sols vulguin seguir escoltant la teva veu, cansada de que el meu cos em demani que m’excitis com en aquella última i màgica nit, cansada de que altres m’envoltin entre els seus braços, cansada de que no siguin els teus...

divendres, 2 d’octubre del 2009

"Per sempre"

No és per se pessimista, però ara mateix és el que crec...



Per sempre…


Dues paraules que poden fer mal, dues paraules que molts i moltes tenen (i m’incloc) tendència a dir. Quina mania és aquesta de pensar que quelcom pot ser “per sempre”?? . S’ha d’anar en compte quan utilitzem aquestes dues paraules, són fàcils de dir, qui no ha promès “per sempre” el seu amor, la seva amistat, la seva companyia, la seva ajuda… a algú??.


En el moment que les penses i per la teva boca surten, just en aquell petit i precís instant, les dius perquè realment les sents, i creus de veritat que aquesta vegada sí que perduraran i que el “per sempre” serà real.


Quan ses jove normalment les dius, sobretot quan t’enamores o amb les amigues o amics, que us prometeu que la relació durarà fins l’eternitat, i feu plans de futur, no penseu en el present, tan sols a pensar com seran les coses al llarg del temps. Us imagineu com anirà quan sigueu adults, quan us independitzareu, quan anireu a viure en parella o a compartir pis amb els amics, els fills que voleu tenir, els seus noms, com serà el piset on viure fins que sigueu grans, si encara tot i tenir 70 anys l’amistat o l’amor perdurarà...


No siguem ingenus, res, absolutament res és "per sempre", perquè tot té un final, alegre o trist (majoritàriament), perquè en el moment que dius “per sempre” una part de tu d’alguna manera inconscient ja sap que no anirà així, perquè el temps gasta, cansa, els anys no perdonen, i el final arriba d’una manera o altre: sigui perquè ets jove (o no) i una relació necessita ser cuita a foc lent, remenar-la perquè de tant en tant tingui un sentit diferent i no caure en la tràgica rutina, afegir-li dolçor, sinceritat i comunicació; o una relació d’amistat que acabi per una disputa, un mal entès, diferències en el fer... o un altre final més tràgic, la mort, la qual se’ns endu a tots un dia o altre, ningú se’n pot escapar.


I aquelles paraules que havies pronunciat tantes vegades es desfan amb el vent, moren en aquell instant en el que t’acomiades de la persona per sempre, quan la beses per última vegada, quan l’acaricies per última vegada, quan li dius t’estimo per última vegada, quan li parles per última vegada, quan el poc alè que et queda perquè ja no tens forces per seguir endavant i amb la poca saliva que et queda, li dius les paraules més senzilles…


Adéu.