dimarts, 29 de setembre de 2009

Promeses

Perquè les promeses formen part de la vida, perquè gaire bé hi són en el nostre dia a dia...
Espero que us agradi i que opineu!!! ^^



Promeses després d’un petò, promeses després de fer l’amor, promeses estirats en el llit, promeses en el sofà, promeses en un banc, promeses en un bar embolcallades pel fum, promeses sota la pluja, promeses en un dia d’esplendor, promeses a mitja nit amb la llum de la lluna reflexada en tu, promeses a l’hivern que es congelen amb el fred, promeses amb la calor de l’estiu, promeses amb una flor a la mà, promeses…


Promeses que creus que es faran realitat, promeses que creus que poden ser certes, promeses que creus que no es trancaran mai, promeses…


Promeses que veus clares com el cel, promeses que es desgasten amb el temps, promeses que es perden en el temps, promeses que es trenquen, cauen i s’enfonsen, promeses que perden el sentit, promeses sense infinit, promeses dolces, promeses amargues, promeses que moren en l’oblit, promeses...


Tan sols són promeses que amb el temps te’n adones que queden ofegades en un got d’aigua, que aquelles promeses tan sols eren paraules, paraules buides escrites en un full en blanc.


dissabte, 26 de setembre de 2009

L'últim adéu

L'escrit d'avui el vaig escriure un migdia a l'autobús tornant de Barcelona. Era un migdia que ens vam trobar en plena sortida de la ciutat una gran carabana i mentre esperàvem poder avançar vaig començar a escriure aquest text (potser necessita algun retoc o algo, però ultimament no tinc molta inspiració, així que es queda com està xD).


Tan sols busco un lloc on res em recordi a tu, on em pugui refugiar i esperar a que passi el temps.

Cada carrer, cada plaça, cada parc, cada bar... encara tenen la teva fragància, la teva olor, la teva petjada. I cada pas que faig per aquestes zones recordo cada imatge, cada instant que vam passar junts, caminant plegats agafats de la mà, amb un somriure ben gran i amb el cap ben alt mostrant que érem dos joves enamorats, feliços, despreocupats perquè no necessitàvem res al tenir-nos l’un a l’altre, perquè tots dos ens completàvem fins a ser-ne un de sol.

M’evoco de la realitat per endinsar-me dins dels meus pensaments. Encara puc notar el gust dels teus llavis, els teus cabells fins, el tacte de la teva mà acariciant-me tot el cos mentre a l’orella fluixet em deies dolces paraules d’amor.

Avui ha arribat el dia dir-nos l’últim adéu, després de tant de temps se’m fa dur acomiadar-me de tu per sempre. Per què ha hagut de venir a buscar-te tant aviat?? Teníem tantes coses per fer encara!

I he pensat bé i he pres la decisió: em deixaré consumir com l’espelma encesa que es va gastant, i així la mort també se’m endurà i em portarà amb tu.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Un matí de setembre

Aquest és un escrit que vaig fer farà com 3 setmanes aproximadament un migdia que estava dinant sola en el pans&companyi xD i no sabia què fer i l'inspiració va treure el cap. Hi ha barreja de realitat (setembre, dia gris, baixar al metro, perdre'l, anar a la biblioteca, internet, passejar per Barcelona) amb ficció (la resta no esmentada anteriorment). Espero que us agradi... comenteu!!!



Un matí de setembre gris, sembla que el cel vulgui mullar-nos amb les seves llàgrimes, però a mesura que va passant el temps ens il·lumina amb el seu somriure.


Surto de casa, baixo de pressa les escales del metro i quan arribo aquest ja està marxant. Veig com s’allunya...

M’assec, m’evoco en els meus pensaments, tanco els ulls, sento un soroll, un aire fort avisa que el metro ja torna a arribar. Pujo, em quedo dreta, miro al meu voltant: gent dormint, parlant, silencis incòmodes, mirades que es creuen, vides amb interrogants, cares preocupades, d’altres felices... Arribo a la parada, les portes s’obren i baixo. Un cop fora me’n adono de la quantitat d’històries que el vagó s’ha endut i que quedaran enterrades en el temps.


Arribo a la biblioteca, m’assec, encenc l’ordinador, començo a navegar per aquest gran món que és internet. Intento concentrar-me i no puc, em poso nerviosa, penso en demà, en el dia de l’examen. Intento calmar-me, segueix sent impossible, penso en tu, el teu nom el tinc marcat al cap i em fa mal.

Decideixo marxar i prenc rumb sense destí per la gran ciutat de Barcelona. Observo al meu voltant, està ple de gent, però tot i així em sento sola, petita, indefensa, vulnerable...


La gent va amb presses, xocant-se entre ells, sense observar al seu davant. Quantes persones hi ha al món i què gran sembla, però pensant-ho fredament en el fons hi ha poques persones i massa gent, el món es fa petit als nostres peus.


Vaig caminant i per més que ho intento el teu nom segueix apareixent, em crema per dins. Busco respostes als per què, no sé què és el que haig de fer. La por, la inseguretat em fan dubtar, i si m’estic equivocant??. Molts diuen que a la vida t’has d’arriscar, guanyis o perdis, però aquest temor que córrer per les meves venes m’impedeix actuar. Tinc la sensació de trobar-me en un atzucac, vull derruir aquesta paret que són les meves pors.


S’ha fet tard, és hora de dinar. Els locals estan plens. Entro en un bar on molts intenten ofegar les seves penes i dolors a glop d’alcohol. Penso que és una via fàcil i així per uns instants oblidar-te...


Em desperto, s’ha fet fosc, no sé on sóc, estic perduda... obro els ulls, m’aixeco tot i està una mica marejada, camino buscant un refugi. Veig una ombra que s’acosta a mi, forço la vista, el meu cor s’accelera, els batecs ressonen tant fort que trenquen el silenci de la nit. No puc deixar de mirar, s’assembla a tu, cada cop et veig més a pop, però... no! El cor s’esmicola com els vidres trencats, tan sols havia estat la meva imaginació. Tanco els ulls, t’imagino, intento tocar-te, agafar-te de la mà, besar-te... no entenc perquè t’allunyes, et crido, però a cada passa que faig estàs més lluny... no marxis! No te’n vagis, torna... SIUSPLAU!!!.

divendres, 18 de setembre de 2009

...

Són les 00’00h i sento el repicà de les campanes anunciant que ja és mitja nit i que el dia s’ha acabat i en comença un de nou. Aquest nou dia pot ser la fotocòpia de l’anterior... o no! Potser és pitjor... o millor encara... que sigui un dia perfecte. Qui sap, el temps ho dirà.


Dies estranys, sensacions estranyes, emocions estranyes i canvis d’humor! Quina combinació!



Espero que tot això no esclati...!

dimarts, 15 de setembre de 2009

Somnis

La realitat en excés és quelcom dolent, negatiu, perjudicial... per això hem de somiar, endinsar-nos en aquest món tan fascinant que són els somnis. Perquè aquell que no somia, aquell que no navega en els seus pensaments desitjant “allò” amb totes les seves forces, aquella persona es perd moltes coses.


La gent viu de pressa, no s’atura a pensar, diuen que no tenen temps, que somiar és cosa de bohemis, que és una pèrdua de temps, que els somnis no paguen la hipoteca, que no porten diners a casa, que no es fan càrrec dels nens, etc. D’acord, això no se’ls hi pot negar, però quin sentit tindria la vida sense els somnis?? Si només ens preocupéssim de totes aquestes “obligacions”, no trobeu que la vida seria avorrida??.


Opinions!!!

divendres, 11 de setembre de 2009

Poema II

Doncs aquí us deixo un altre poema que vaig escriure una tarda que no tenia res millor a fer que està davant de l'ordinador hahaha.
Vull les vostres opinions!!! Gràcies ;)


Poema II



T’escric en silenci

Esperant que passin les hores
El tic-tac del rellotge
marca el compàs del temps
i em diu que tu no hi ets.

Espero amb ganes la teva tornada,
Desitjo escoltar la teva veu.
Vull mirar-te als ulls serens, transparents
Besar els teus llavis tendres
I veure’t somriure dolçament.

Que em diguis que m’estimes
Que em desitges
Abraçar-nos ben fort, escoltar el teu cor
Sentir l’olor dels teus cabells
Acariciar-te.

M’agafes la mà
L’apretes amb la teva
I em dius que ja no em deixaràs anar
Ara caminarem junts, seguirem el camí
Tu i jo... Jo i tu...

Obro els ulls, no hi ets
Estic suant, nerviosa, no entenc res
Miro a la finestra, encara és fosc
El rellotge marca les tres...
Tan sols...

ERA UN SOMNI!

dilluns, 7 de setembre de 2009

Poema I

Aquí us deixo un poema que vaig escriure una nit calorosa i d'insomni fa aproximadament una setmana... avera què us sembla, si us transmet algo, si us agrada o no... el que volgueu!



Poema I


Sento veus dins meu

Totes diuen coses diferents

Gent que plora, que riu,

Que pateix, que crida,

Que està confosa, que busca respostes...

Què succeeix??


Són les veus del món!

Inauguració del nou blog

Com bé indica el títol aquesta primera entrada és per l'inauguració del blog.

A mesura que passin els dies aniré penjant cosetes. Podria ser que en algun moment quedés abandonat sigui per falta de temps, per poca inspiració, per no saber què posar, etc.

Espero que aneu entrant encara que sigui de tant en tant... i que deixeu comentaris eheeem, entesos?? ¬¬' xD .

Doncs això és tot.



No deixeu de somiar!