dijous, 26 de novembre del 2009

Sense títol



El fred es cala dins dels meus ossos, el noto com mai... enyoro l’escalfor del teu cos nu. Surto al carrer, la calitja ha embolcallat la ciutat, els núvols anuncien tempesta, el cel cada cop més fosc, s’entreveu la lluna i alguna estrella que entremig de tanta negror palpita.


Les llums de Nadal il·luminen els carrers que estan plens de gent, nens que somriuen al veure-les, s’acosten dates màgiques per ells...


Camino sense cap rumb concret, buscant qualsevol lloc on poder refugiar-me del món, per refugiar-me de tu...


Cansada decideixo entrar al nostre bar, aquell en el que per primera vegada em vas dir "t'estimo", i amb un somriure tímid et vaig respondre "jo també".


Mentres ho anava recordant, de cop i volta les nostres mirades es van creuar... quelcom dins meu em va fer bolcar... en les meves pupil·les ha quedat marcada la teva imatge...


M’acosto a tu, tremolant, tensa... i amb una veu fluixa i ronca et saludo, dos petons, les nostres pells s’han tocat i en aquell instant la teva fragància m’ha portat cap al passat, aquell passat en què només hi érem tu i jo, el passat en què ens teníem l’un a l’altre...


No sabem ben bé què dir-nos, es nota en l’ambient... mantenim la típica i tòpica conversa entre dues persones que sembla que no es coneguin, però tant tu com jo sabem que no és així, després de tot el temps junts...


Quant de temps ha passat des d’aquell dia?? Recordes totes les promeses??


M’allunyo de la teva taula, m’assec en una que es troba en un racó tranquil, en el que et puc veure de reüll... observo cada moviment, cada gest, cada paraula... estàs igual, no has canviat pas.


Quelcom provoca que m’aixequi de sobte, i em dirigeixo corrents cap a la sortida, evitant mirar-te... m’allunyo d’aquell bar, decideixo tornar a casa entre llàgrimes, entre sanglots, trista, en busca d’una abraçada de la mare, d’aquelles que quan era petita m’embolcallava i em sentia protegida entre els seus braços, entre la seva escalfor, la nena dels seus ulls... la seva nena petita, que malgrat passin els anys sempre ho serà.



dilluns, 16 de novembre del 2009

Properament...

En breu hi haurà un nou escrit en aquest blog després de tants dies... em falten hores i no tinc temps per dedicar-me a escriure coses prou decents com per penjar-les. En fiii, mentrestant us deixo amb aquesta cançó:

Sonata Arctica - Talullah (cançó molt maca, parla sobre el final d'un amor, un adeu... i està subtitulada en castellà).

Us deixo el link ---> http://www.youtube.com/watch?v=dUHiweLzTpw

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Petita reflexió

En aquests dies m’ha n’he adonat que les coses per les quals em preocupo o que em fan donar-li masses voltes al cap, realment no tenen tanta importància com els hi donava. Hi ha altres motius més importants pels quals pensar i que potser hauria de prioritzar o hauria de prendre’ls més seriosament.


El dimecres 14 d’aquest més la vida m’ha donat realment el primer cop fort, he perdut per primera vegada a algú que m’estimo amb totes les meves forces. He vist marxar a altres persones, però la pèrdua del meu avi ha estat la més dura i la més forta per la qual he passat.


He actuat de forma que no pensava que faria. Sempre m’he mostrat una persona dura de cara a la gent, fent veure que les coses no m’afecten, posant-me una falsa màscara perquè ningú veiés com m’enfonsava. Mentre que per dins el dolor m’anava consumint.

Aquesta vegada la màscara s’ha fos amb les meves llàgrimes que no deixaven de caure per les meves galtes, no podia amagar l’angoixa que sentia.


He tingut un cúmul de sensacions, algunes d’elles estranyes, no les havia sentit mai. I espero trigar molt, molt i molt de temps a tornar-les a viure, perquè han estat bastant desagradables i un altre cop així, ara mateix, no el suportaria, necessito recuperar les forces.


I ara, continuarem caminant per aquest món, a tirar endavant i a somriure a cada petit detall i a cada record que ens queda de tu.

dijous, 15 d’octubre del 2009

El meu avi

Voldria haver-te fet un escrit, però no tinc prou forçes per començar-lo, així que simplament et vull donar les gràcies per tots aquests anys que hem passat plegats, gràcies per quidar-me quan estava malalta, gràcies per tots els ratos que vam jugar junts, gràcies per haver-me ensenyat a nedar (i sempre recordaré lo orgullós que estaves de mi quan quedava primera a les competicions de l'escola!), gràcies per have-me mostrat la història (tu vas ser el primer que em va parlar de la primera guerra mundial, la guerra civil, les batalles, els moviments socials...), gràcies per tots els aniverssaris que vam celebrar junts (això de nèixer amb dos dies de diferència i uns quants anys és el que té), gràcies per cada manyaga, gràcies per cada petò, gràcies per cada abraçada, gràcies per confiar en mi, gràcies per donar-me ànims perquè no m'enfonsés (no oblidaré el: amunt!!sempre amb força i endavant!!). Podria seguir, però a cada mot que escric m'entren més ganes de plorar. Tan sols gràcies per tot el que he aprés amb tu, estic orgullosa de ser la teva neta, i orgullosa d'haver tingut un avi com tu.



Deixo un poema d'en Miquel Martí i Pol:



Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absen per sempre


dimarts, 13 d’octubre del 2009

Per què tant aviat??

Les llàgrimes brollen dels meus ulls i comencen a relliscar per la meva cara, els ulls se’m inflen de tant de plorar. Haig de fer el cor fort, però acabo de veure com t’estàs anant, el teu cos groc i pàl·lid, els teus braços plens d’aquelles taques liles com crostes, el teu cabell suat. Sé que no estàs inconscient del tot, diuen els metges que estàs dormin perquè ja no et queden ànims per mantenir-te despert i que el son profund t’ha embolcallat.

Espero que no estiguis patint, però la teva cara no em deia el mateix, la teva respiració accelerada semblava que ho estiguessis passant malament.

M’estic enfonsant, fins ara he estat freda, era conscient que la cosa aniria a pitjor i ara m’està costant molt mantenir la calma. Tinc encara tantes coses per dir-te, per què m’ha les he hagut de callar??. Tants moments que he tingut i ara veig que vaig ser burra callant-me-les... Des d’aquí, t’envio totes les forces del món perquè lluitis fins l’últim moment.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Stravaganzza - Hijo De La Luna

Aquesta canço és una cover de Mecano interpretada per Stravaganzza ^^ (m'agrada més la cover que la versió original) . Espero que us agradi ;) . Link amb la lletra:

http://www.quedeletras.com/letra-cancion-hijo-de-la-luna-bajar-61428/disco-hijos-del-miedo-ep/stravaganzza-hijo-de-la-luna.html


www.Tu.tv

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Un lloc

Escrit que acabo de fer per evadir-me una mica de tant moviment obrer, de tanta burgesia, de tanta noblesa, de tanta industrialització, de tanta pobresa, de tantes injustícies, de tantes desigualtats...



Amb l’ànsia de marxar, d’anar a un lloc llunyà on res tingui la teva essència, un lloc on no em recordi a tu, un lloc on eviti pensar en tu, un lloc on no tingui res a veure amb tu, un lloc on passejar tranquil·lament sense haver d’estar pendent de trobar-te, un lloc on ningú s’assembli a tu, així el meu cor podrà reposar tranquil, un lloc on no pugui aparèixer el teu nom, un lloc on trobar inspiració per escriure i que no siguis tu el tema, un lloc on poder-te arrencar del meu cap, del meu cor, un lloc on pugui arribar a estimar a algú que no siguis tu, un lloc on deixar la ment en blanc, un lloc on tu no hi tinguis lloc, un lloc amb l’aire fred del nord, una suau brisa que no em parli de tu, un lloc on trobar el meu camí, un lloc on no hi hagi cap drecera que em porti a tu, un lloc per mi... sense tu, on poder començar de nou.


Però se que aquest lloc, aquest paradís que busco no existeix, vagi on vagi quelcom farà que tu hi siguis present, em recordarà que per més que fugi no et podré oblidar i això em fa mal, perquè desitjo amb totes les meves forces treure’t de dins meu.


Estic cansada de besar altres llavis que no siguin els teus, cansada de que els meus ulls et busquin per cada racó desitjant que les nostres mirades es creuin, cansada de que els meus dits vulguin tornar a resseguir la forma del teu cos, cansada de que les meves orelles tan sols vulguin seguir escoltant la teva veu, cansada de que el meu cos em demani que m’excitis com en aquella última i màgica nit, cansada de que altres m’envoltin entre els seus braços, cansada de que no siguin els teus...