dijous, 15 d’octubre de 2009

El meu avi

Voldria haver-te fet un escrit, però no tinc prou forçes per començar-lo, així que simplament et vull donar les gràcies per tots aquests anys que hem passat plegats, gràcies per quidar-me quan estava malalta, gràcies per tots els ratos que vam jugar junts, gràcies per haver-me ensenyat a nedar (i sempre recordaré lo orgullós que estaves de mi quan quedava primera a les competicions de l'escola!), gràcies per have-me mostrat la història (tu vas ser el primer que em va parlar de la primera guerra mundial, la guerra civil, les batalles, els moviments socials...), gràcies per tots els aniverssaris que vam celebrar junts (això de nèixer amb dos dies de diferència i uns quants anys és el que té), gràcies per cada manyaga, gràcies per cada petò, gràcies per cada abraçada, gràcies per confiar en mi, gràcies per donar-me ànims perquè no m'enfonsés (no oblidaré el: amunt!!sempre amb força i endavant!!). Podria seguir, però a cada mot que escric m'entren més ganes de plorar. Tan sols gràcies per tot el que he aprés amb tu, estic orgullosa de ser la teva neta, i orgullosa d'haver tingut un avi com tu.



Deixo un poema d'en Miquel Martí i Pol:



Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absen per sempre


4 comentaris:

  1. Descansa en pau allà on la teva ànima estigui, el teu record perdurarà en nosaltres per sempre.
    Tan sols fa un dia que no hi ets... i avui, en el funeral no m'he pogut aguantar més, he intentat ser forta, però ja ho diuen que els que per fora semblem de pedra realment som els més febles.

    T'HE ESTIMAT, T'ESTIMO I T'ESTIMARÉ SEMPRE.

    Mai havia sentit tant de dolor al perdre a algú.

    ResponElimina
  2. Joder Cris m'ha impactat molt, ho sento moltíssim, se l'ho que es pasar per això...
    em tens pel que fagi falta vale?

    un petonas enorme,
    força, ànims i avera si ens veiem aviat.


    "Nadie muere mientras esté vivo su recuerdo en el corazón de alguien que aún le ama"

    ResponElimina
  3. Avui Cris no tinc paraules per poder fer un comentari llarg ni reflexiu...

    Vull deixar-te moltes forces per seguir endavant amb el record del teu avi dins del cor i per sempre...

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  4. carinyuu precios poema d Martí i Pol i commovedor el teu text d'abans cada mot q llegia m feia traure una llagrima

    t'estimooo molseta
    una abraçada

    ResponElimina