divendres, 2 d’octubre del 2009

"Per sempre"

No és per se pessimista, però ara mateix és el que crec...



Per sempre…


Dues paraules que poden fer mal, dues paraules que molts i moltes tenen (i m’incloc) tendència a dir. Quina mania és aquesta de pensar que quelcom pot ser “per sempre”?? . S’ha d’anar en compte quan utilitzem aquestes dues paraules, són fàcils de dir, qui no ha promès “per sempre” el seu amor, la seva amistat, la seva companyia, la seva ajuda… a algú??.


En el moment que les penses i per la teva boca surten, just en aquell petit i precís instant, les dius perquè realment les sents, i creus de veritat que aquesta vegada sí que perduraran i que el “per sempre” serà real.


Quan ses jove normalment les dius, sobretot quan t’enamores o amb les amigues o amics, que us prometeu que la relació durarà fins l’eternitat, i feu plans de futur, no penseu en el present, tan sols a pensar com seran les coses al llarg del temps. Us imagineu com anirà quan sigueu adults, quan us independitzareu, quan anireu a viure en parella o a compartir pis amb els amics, els fills que voleu tenir, els seus noms, com serà el piset on viure fins que sigueu grans, si encara tot i tenir 70 anys l’amistat o l’amor perdurarà...


No siguem ingenus, res, absolutament res és "per sempre", perquè tot té un final, alegre o trist (majoritàriament), perquè en el moment que dius “per sempre” una part de tu d’alguna manera inconscient ja sap que no anirà així, perquè el temps gasta, cansa, els anys no perdonen, i el final arriba d’una manera o altre: sigui perquè ets jove (o no) i una relació necessita ser cuita a foc lent, remenar-la perquè de tant en tant tingui un sentit diferent i no caure en la tràgica rutina, afegir-li dolçor, sinceritat i comunicació; o una relació d’amistat que acabi per una disputa, un mal entès, diferències en el fer... o un altre final més tràgic, la mort, la qual se’ns endu a tots un dia o altre, ningú se’n pot escapar.


I aquelles paraules que havies pronunciat tantes vegades es desfan amb el vent, moren en aquell instant en el que t’acomiades de la persona per sempre, quan la beses per última vegada, quan l’acaricies per última vegada, quan li dius t’estimo per última vegada, quan li parles per última vegada, quan el poc alè que et queda perquè ja no tens forces per seguir endavant i amb la poca saliva que et queda, li dius les paraules més senzilles…


Adéu.

6 comentaris:

  1. yoguiiii
    m'encanta com ho has expresat tothom ha dit aquestes paraules i com has dit molt be res es per sempre xo quan ho tens has d viure al màxim ja q els records siq ue estàn per sempre.
    m'has fet treure la llagrimeta has tocat un punt feble XD
    ET FELICITOOO CRISTINAAA M'ENCANTA :p

    ResponElimina
  2. Ep!!!

    Molt bona la reflexió ;)

    Si et soc sincer aquestes dues paraules no les he conjugat massa vegades des que el meu cap ha assumit ús de raó i conciència, perque soc molt poruc i sovint m'aterra poder fer mal a algu però si que et diré que penso que hi ha coses que són per sempre si un s'ho proposa, o almenys u poden arribar a ser i crec que l'amor és una d'elles encara que no és sencill...

    Wenu, e deixat aki la meva mini reflexió XD

    Una abraçada via blog!!!

    ResponElimina
  3. Al cap i a la fi, PER SEMPRE i ADÉU són paraules que marquen un principi i un final en tota relació. Malgrat que les relacions no siguin eternes, aquestes dues paraules expressen un sentiment que sí que durarà per sempre, encara que sigui en la teva memòria, en el teu record.

    Són dues paraules antagòniques, però que no deixen de referir-se al mateix. Quan un diu adéu és per a poder seguir endavant sense patir tant al costat d'aquella/es persones que no ha deixat d'estimar.

    ResponElimina
  4. Aquesta entrada dóna molt per pensar!
    La veritat és que en moltes ocasions, sol ser només això... paraules. I ja se sap (no sóc pas la única a la història que ho diu, desgraciadament) que "les paraules es fan vent"...

    Com diu en Joan, jo tampoc sóc massa partidaria d'aquests mots, no els dic massa sovint... (alguna vegada sí, com tothom, de manera inconscient o volent posar èmfasi a una cosa que em satisfà profundament i no vull que s'esborri, però no en ple significat d'aquestes dues paraules)

    Sigui com sigui, és una gran reflexió que ens has aportat i, ara sí, que quedarà escrita "per sempre"... (Espero!!!)

    Gràcies Cris! ;)

    ResponElimina
  5. eiii Cris!!

    Sóc l'Elisenda, de l'esplai :), he estat mirant aquest blog, i aquest text és el que més m'ha tocat per dir-ho dalguna manera.. sorprès, nose.

    Enfi, tots hem dit aquestes paraules.. pero jo crec que és bo dir-les, perquè aquests moments que creiem casi perfectes, quines paraules sino hauriem de dir? Són com una mentida positiva, simplement, ens agrada pensar-ho...

    A mi m'agraden, m'agraden les paraules que expressen coses exagerades, els exterms, que tenen tanta força tot i que, com tu has dit... sabem que la realitat no és així.. Però sino quina gràcia tindria que sempre tot fos gris, que tot fossin posicions intermitges¿? Tant de bo si algú sent o pensa una cosa, sigui sempre capaç d'expressarla al màxim, in o quedar-se amb un simple somriure!!

    Vinga,jajaj aqui et deixo la meva opinió... que al cap i a la fi només és el meu punt de vista d'aquesta tarda! Un peto, aniré passant pel blog que m'ha agradat!! :)


    Que vagi be!

    ResponElimina
  6. eliiiiiii ^^

    quina il·lusió que t'hagis passat pel blog i hagis comentat :D k waiii

    tot b?? (enu, nse si veuràs que t'he respost hahaha)

    un ptò ben fort wapa!

    ResponElimina