Un matí de setembre

Aquest és un escrit que vaig fer farà com 3 setmanes aproximadament un migdia que estava dinant sola en el pans&companyi xD i no sabia què fer i l'inspiració va treure el cap. Hi ha barreja de realitat (setembre, dia gris, baixar al metro, perdre'l, anar a la biblioteca, internet, passejar per Barcelona) amb ficció (la resta no esmentada anteriorment). Espero que us agradi... comenteu!!!

Un matí de setembre gris, sembla que el cel vulgui mullar-nos amb les seves llàgrimes, però a mesura que va passant el temps ens il·lumina amb el seu somriure.

Surto de casa, baixo de pressa les escales del metro i quan arribo aquest ja està marxant. Veig com s’allunya...

M’assec, m’evoco en els meus pensaments, tanco els ulls, sento un soroll, un aire fort avisa que el metro ja torna a arribar. Pujo, em quedo dreta, miro al meu voltant: gent dormint, parlant, silencis incòmodes, mirades que es creuen, vides amb interrogants, cares preocupades, d’altres felices... Arribo a la parada, les portes s’obren i baixo. Un cop fora me’n adono de la quantitat d’històries que el vagó s’ha endut i que quedaran enterrades en el temps.

Arribo a la biblioteca, m’assec, encenc l’ordinador, començo a navegar per aquest gran món que és internet. Intento concentrar-me i no puc, em poso nerviosa, penso en demà, en el dia de l’examen. Intento calmar-me, segueix sent impossible, penso en tu, el teu nom el tinc marcat al cap i em fa mal.

Decideixo marxar i prenc rumb sense destí per la gran ciutat de Barcelona. Observo al meu voltant, està ple de gent, però tot i així em sento sola, petita, indefensa, vulnerable...

La gent va amb presses, xocant-se entre ells, sense observar al seu davant. Quantes persones hi ha al món i què gran sembla, però pensant-ho fredament en el fons hi ha poques persones i massa gent, el món es fa petit als nostres peus.

Vaig caminant i per més que ho intento el teu nom segueix apareixent, em crema per dins. Busco respostes als per què, no sé què és el que haig de fer. La por, la inseguretat em fan dubtar, i si m’estic equivocant??. Molts diuen que a la vida t’has d’arriscar, guanyis o perdis, però aquest temor que córrer per les meves venes m’impedeix actuar. Tinc la sensació de trobar-me en un atzucac, vull derruir aquesta paret que són les meves pors.

S’ha fet tard, és hora de dinar. Els locals estan plens. Entro en un bar on molts intenten ofegar les seves penes i dolors a glop d’alcohol. Penso que és una via fàcil i així per uns instants oblidar-te...

Em desperto, s’ha fet fosc, no sé on sóc, estic perduda... obro els ulls, m’aixeco tot i està una mica marejada, camino buscant un refugi. Veig una ombra que s’acosta a mi, forço la vista, el meu cor s’accelera, els batecs ressonen tant fort que trenquen el silenci de la nit. No puc deixar de mirar, s’assembla a tu, cada cop et veig més a pop, però... no! El cor s’esmicola com els vidres trencats, tan sols havia estat la meva imaginació. Tanco els ulls, t’imagino, intento tocar-te, agafar-te de la mà, besar-te... no entenc perquè t’allunyes, et crido, però a cada passa que faig estàs més lluny... no marxis! No te’n vagis, torna... SIUSPLAU!!!.